Capítol 1

Són les 10 de la nit. A la televisió no fan res de bo i ja estic apunt d’anar a dormir, quan de cop i volta, mentre pujo les escales que em porten cap a l’habitació, sona el timbre de casa.

- Qui deu ser a aquestes hores? – penso mentre em dirigeixo cap a la porta.

Ding dong. Torna a sonar el timbre.

- Ja vaig, ja vaig!

Obro la porta i de l’ensurt gairebé tinc un atac de cor. Una figura alta, coberta amb una capa negre i una dalla, agafada per una mà esquelètica. I quan dic esquelètica, vull dir que és un esquelet de veritat.

- Perdoni, és vostè el senyor Iker Gómez Suárez? – pregunta la figura esquelètica.

- Si. Per què em demana?

- Bé, com suposo que deu observar, sóc la Mort, i vinc a informar-li que d’aquí unes hores m’hauré d’emportar la seva ànima amb mi. Li ha arribat l’hora.

- A mi?

- Si a vostè.

- Per què a mi? Si sóc molt jove! Tinc tota la vida per davant!

- Perdoni senyor, però lo de jove és discutible... que vostè té 62 anys eh!

- I què? La meva ànima és molt jove! Per dins em sento com un noiet de 15 anys! Tinc moltes coses per fer encara!

- Si vostè ho diu... potser té raó i encara li queda temps per gaudir de la vida. – diu la mort amb una veu dubitativa.

- Com diu? De veritat que s’ho està pensant?

- Si...

- I vostè és la Mort? La temible Mort? Aquella que mai deixa escapar ningú? Aquella que s’emporta la gent d’aquest món sense tenir en compte edat ni sexe?

- Sí, la mateixa.

- I així, com és que amb mi s’ho està pensant?

- Doncs miri... últimament... les coses no em roden massa bé.

- Ui... crec que vostè necessita parlar amb algú... passi, passi, d’alguna cosa han de servir els meus 40 anys com a psicòleg de gran renom.

L’acompanyo fins a la terrasseta que tinc al costat del menjador, que ofereix unes grans vistes de la Costa Brava, amb els penya-segats a banda i banda i el mar Mediterrani al davant.

- Vol prendre alguna cosa? Aigua, cervesa, whisky, conyac...?

- No gràcies, per ara no.

- Molt bé, sentis on vulgui – li dic, mentre agafo una cervesa fresca de la nevera.

- Moltíssimes gràcies, de veritat. Hi ha poca gent que vulgui escoltar les penes dels altres. I menys d’algú com jo, que només provoco pànic, terror, penes i llàgrimes.

- Au va, no n’hi ha per tant! Ja li he dit que he estat psicòleg durant 40 anys. Fa poc que m’he retirat. Ja tenia ganes de viure la vida de veritat. Però expliqui’m què li passa.

- Primer de tot m’agradaria demanar-li si ens podem tutejar.

- És clar que si! Això està fet! Avera, per què dius que últimament les coses no et roden bé?

- Bé, la cosa va començar fa cosa de... 200 anys més o menys...

- Vaja! Això és molt de temps, eh!

- Per un humà sí, però per mi, que porto milions i milions d’anys recorrent el planeta, 200 anys és com si fossin 2 mesos per un humà.

- També tens raó. Continua, si us plau.

- Doncs bé, com et deia, fa 200 anys que el negoci ja no és el que era, ni joc tampoc. Tot va començar per culpa de la Revolució Industrial, que va fer que de cop, la mortalitat baixés fins a límits extremadament baixos, tot i que per sort eren pocs els països on s’havia establert, i encara podia anar tirant d’altres països per poder complir el mínim de morts anuals que em demanen els caps.

- Caps? Com és que tens caps? Pensava que eres autònom, que anaves a la teva bola. I dius que et demanen un mínim de morts cada any? Per què?

- Tan de bo pogués ser autònom i treballar pel meu compte! Què més voldria jo! Tan de bo no hagués de treballar per aquells tres estirats senyorets anomenats Pesta, Guerra i Fam! Sense jo voler-ho m’han inclòs a mi en el seu club del terror anomenat Els Quatre Genets de l’Apocalipsi!

- I com és que sense tu voler-ho hi vas entrar? Els podries haver dit que no volies i punt, no?

- És que jo al principi si volia, tot era meravellós. Nosaltres quatre, amics des de la infantesa, cavalcant pel cel obscur de la nit amb els nostres quatre cavalls, sentint el poder que teníem. El món podia ser nostre sempre que ho volguéssim, només havíem de proposar-nos un objectiu, com per exemple l’extinció dels dinosaures, i l’aconseguíem. Fins que un dia, el nostre superior, Satanàs, ens va dir que no podíem continuar d’aquella manera, que ja s’havien acabat les festes i vagar pel cel sense un rumb fix. Per aquest motiu vam crear el club dels quatre genets, del qual som socis els quatre. Tot va començar bé, continuàvem com abans, fèiem el què volíem, però de manera professional, ens pagaven per fer-ho. De cop i volta, sense jo estar-ne el cas, la Guerra, la Fam i la Pesta van decidir que més que un soci seu, seria un empleat. Faria la meva feina i la seva, amb uns objectius molt marcats, i si no els aconseguia m’ho feien pagar car, amb burles i rialles per tot l’infern, i a més, feien servir els seus dons per arribar als objectius d’una manera molt bèstia.

- I amb la Revolució Industrial, que la mortalitat va baixar tant i tant com dius, et deurien castigar de valent, no?

- Ja veus... Em queien hòsties de totes les bandes. No sabia què podia fer... I com hi havia uns mínims establerts... doncs imagina’t... Els altres van començar amb les seves diversions: que si una guerra per aquí, una pesta per allà, fam a l’altra banda... I jo no ho volia tot això!

- Bé, tot això encara passa...

- Sí, perdó, vull dir que no vull que passi. Quan portes tant de temps viu, ja no saps si estàs en el passat, en el present o s’hi ja has viscut el futur.

- T’entenc, t’entenc.

- Doncs això, jo no vull que hi hagi guerres, fam i pestes. No! S’ha d’acabar!

- I per què no parles amb els teus amics, caps, socis... o com els vulguis anomenar?

- Já! Creus que no ho he provat? Creus que és tan fàcil? Passen de mi, no em volen ni veure. Per ells sóc un treballador més, que només els porta problemes, però que els fa riure una estona...

- I això t’afecta, no?

- Com vols que no m’afecti? En teoria hauria de ser el més respectat i temut dels quatre, però ja no li faig por a ningú. Per exemple, tu mateix no has tingut gens de por quan has obert la porta i has vist qui era, però segur que hauries tingut por si darrera la porta se t’hagués aparegut un mort de fam, un leprós o un militar que t’estigués apuntant.

- Home... Doncs ara que ho dius... Si que tens raó... Això sí, jo pocs cops m’espanto ja! He vist tantes coses en aquesta vida....

- Però havies vist alguna vegada la Mort? Oi que no? En canvi no t’has espantat pas...

- Però això és perquè la societat ja t’ha acceptat com una cosa natural, per la qual no s’han d’espantar perquè tard o d’hora arribaràs. En canvi la gent no està tan acostumada a patir fam, a viure una guerra o tenir la pesta.

- I què creus que podria fer perquè la gent i els meus companys em respectessin una mica més?

- Doncs, primer de tot, no crec que t’hagis de preocupar. És cert que ja estem acostumats a tu, però estic segur que tots encara et tenim certa por i no volem que vinguis a buscar-nos. Però si et vols fer notar d’alguna manera... No sé... Per què no fas que la gent mori de maneres originals?

- Què vols dir amb maneres originals?

- No sé... Això de la imaginació mai ha estat el meu fort, però podries inventar-te noves malalties terminals, noves formes de suïcidi...

- Mmmm... Ho pensaré... Em podries posar un whisky si us plau?

- Oi tant que sí home! Ara te’l poso!

Vaig fins el moble-bar que tinc a la terrassa i en trec una botella de Jack Daniel’s. També agafo dos gots, els empleno de whisky i en dono un a la Mort. Estem uns minuts en silenci, gaudint de les meravelloses vistes nocturnes de la Costa Brava.